Planificació de classes

El tema de la planificació és un aspecte que considero molt important i, pel que he vist fins ara, tinc la sensació que sovint no es porta a terme de la millor manera. En què consisteix la planificació? Per mi és l’adaptació del currículum a la pràctica que es farà a classe, sense perdre de vista les necessitats de l’alumne. No puc assegurar que els meus professors planifiquessin el meu aprenentatge, però si ho van fer no crec que fos de la millor manera possible perquè el record que en tinc no és massa bo.

A l’escola i a l’institut la programació per objectius ha estat l’estrella principal. Puc arribar a entendre que deu ser complicat sortir del guió i innovar, però que any rere any s’hagin de seguir fil per randa els continguts d’un llibre sense tenir en compte altres factors... i que això no passi només en català i castellà, sinó també en anglès!

El mètode deductiu ha estat el més utilitzat en l’aprenentatge de regles de gramàtica. Consisteix en quatre passos que segur que us són molt familiars: explicació de la norma, exemplificació amb casos concrets, aplicació a partir d’exercicis i avaluació. Trobo interessant el mètode inductiu però no recordo haver tingut cap experiència, així que no puc valorar si funciona o no.

En l’aprenentatge d’anglès, francès i alemany, sobretot els dos últims que són els que he estudiat a l’EOI, he comprovat l’eficàcia de l’aprenentatge d’ítems. Dins d’aquest apartat hi trobem la presentació d’ítems, les pràctiques controlades i les pràctiques obertes. Aquestes últimes han estat menys freqüents, però els altres dos aspectes sí que els he experimentat. Trobo necessari que l’aprenent entengui el perquè d’aquella forma, aprengui a utilitzar-la i practiqui. Crec que fan que l’aprenentatge sigui molt més autònom, que l’aprenent estigui motivat i que interioritzi molt millor el que està estudiant.

Hi ha altres tipus de planificació que m’hauria agradat seguir en el meu aprenentatge de llengües. El primer és el de projectes. L’he experimentat en algunes assignatures a la universitat però no d’aprenentatge de llengües. Penso que és complicat però que si es fa bé pot ser molt interessant. I el segon és la Taxonomia de Bloom. No n’havia sentit a parlar i ara que l’hem vist a classe crec que és interessant. Sovint passem d’un nivell a un altre sense haver-lo assolit i això fa que més endavant tinguem mancances.

A l’escola i a l’institut les classes sempre eren individualistes, no es promovia el treball en equip i em passava l’estona escoltant el professor i prenent apunts. El canvi el vaig notar a la universitat i a l’EOI, on la gran majoria d’activitats que es fan són en parelles o grups, és a dir, cooperativistes. Crec que aquesta segona opció és més adequada, sobretot si parlem d’aprenentatge de llengües, perquè fa que les classes siguin més actives.

Fins aviat!

Les meves metodologies

Durant tots els meus anys com a aprenent de llengües he experimentat diversos mètodes. Abans no coneixia les diferències ni els noms de cada mètode, però sí que m’adonava que en algunes llengües i en alguns llocs concrets treballava de diferents maneres. Avui, i després d’haver-ho vist a classe, intentaré classificar les metodologies que he experimentat com a aprenent.

El mètode més habitual ha estat el de gramàtica-traducció, sobretot en català i castellà, ja que l’ensenyament es basava en aprendre les normes bàsiques de gramàtica. En anglès també he experimentat aquest mètode, ja que la traducció era un element molt important en els primers anys d’aprenentatge d’aquesta llengua. A més, els professors no eren nadius i s’agafaven als manuals. En aquest cas en tinc un mal record, ja que ho trobava repetitiu i sempre fèiem els mateixos exercicis.

El mètode directe dóna molta importància a la llengua que s’estudia i per això rebutja la llengua materna a la classe i no hi ha traduccions. Aquest mètode és el que he experimentat a l’EOI amb el francès i l’alemany, tot i que ha aparegut en cursos més avançats, ja que en els primers cursos es combinava amb el de gramàtica-traducció. Aquest mètode el podríem relacionar amb l’enfocament oral i situacional, ja que també utilitza la llengua meta a classe i es treballen situacions per practicar l’oral. Aquestes dues metodologies també les he viscut a la universitat amb l’anglès i l’alemany i en tinc un bon record.

Una altra metodologia és la immersió lingüística. L’experiència que vaig tenir fa dos anys va ser molt interessant, ja que l’alemany va passar a ser la llengua de comunicació i la llengua de l’entorn. De totes les metodologies aquesta és la que més m’ha servit i la que trobo més adequada per aprendre una llengua. Fins que no et trobes en situacions on és imprescindible fer servir la llengua en qüestió no fas el pas endavant, ja que a classe sempre acabes utilitzant la llengua materna quan no entens alguna cosa. És per això que recomano a tothom que vulgui aprendre bé una llengua que faci una immersió lingüística i com més llarga millor.

Fins aviat!

Teories psicològiques

Avui toca parlar de les teories psicològiques. De la mateixa manera que mai m’havia plantejat quins teories lingüístiques havia seguit, tampoc m’he plantejat mai quines teories psicològiques he experimentat al llarg de la meva vida. Però un cop vistes a classe crec que podré fer una exploració a fons de com ha estat aquest procés.

La primera teoria que vaig experimentar va ser la del conductivisme. Com bé indica el seu nom, està basada en la conducta, en petits estímuls per tal d’adquirir uns hàbits. Això ho he viscut en l’aprenentatge del català, castellà i anglès, sobretot els primers anys, quan els exercicis que fèiem eren repeticions d’estructures i memorització. Potser per la passivitat que té l’aprenent trobo que és un mètode molt avorrit i els records que en tinc no són massa bons. D’aquest mètode en recordo dos exemples molt clars. El primer són els dictats. Quan fèiem una falta d’ortografia havíem d’escriure correctament la paraula fins a deu, vint o trenta cops. Al següent dictat la podies tornar a escriure malament perquè no t’havien explicat el perquè de l’error. Potser per aquest avorriment i mandra d’haver d’escriure tants cops una paraula i que no hi trobés cap utilitat van fer que comencés a no fer faltes d’ortografia. En una altra cosa potser no, però en aquest aspecte sempre he estat dels millors de la classe. El segon exemple és el dels verbs irregulars d’anglès. Trobava molt avorrit haver de memoritzar les tres columnes, però al final de tant insistir me les vaig aprendre. La paraula “avorrit” és la que més es repeteix, però també m’adono que al final aquest mètode ha estat útil.

Una altra teoria que he seguit ha estat la del cognitivisme. A diferència del mètode anterior, aquí l’aprenent és més actiu i el procés de reflexió és bàsic. Un exemple és el d’aprendre a llegir i escriure. Aquesta teoria l’he viscut quan era més gran, a l’institut i a la universitat i també amb les tres primeres llengües, el català, el castellà i l’anglès.

La teoria de l’humanisme és la que he viscut a l’EOI amb l’aprenentatge del francès i de l’alemany. Ha estat amb la que millor m’ho he passat, ja que es basa en un aprenentatge cooperatiu i on es poden fer activitats més interessants i que trenquen amb la dinàmica avorrida que hem fet des de sempre. Els jocs de rol i les simulacions que fèiem a classe sempre eren divertides i fomentava les relacions amb els companys. Aquesta interacció a l’aula feia que la motivació per aquella llengua augmentés. La teoria del constructivisme també la podríem encasellar en aquest apartat, tot i que crec que és la que ha tingut menys importància en el meu aprenentatge.

Segueixo pensant el mateix que pensava amb les teories lingüístiques. Crec que no és possible aprendre una llengua només amb una d’aquestes teories i penso que hauríem de barrejar-les i agafar el millor de cada una. D’aquesta manera es podrien combinar i no avorriríem una llengua com em va passar a mi quan era petit.

Fins aviat!