Ensenyar i aprendre en línia

Arribem a l’última entrada del blog. I com no podia ser d’una altra manera, amb aquesta entrada també hem après nous conceptes. Si fem un cop d’ull al principi del blog i mirem des d’on partíem, podem afirmar que l’evolució que hem tingut ha estat molt interessant. Avui parlarem de l’EVA, l’Entorn Virtual d’Aprenentatge, i l’EPA, l’Entorn Personal d’Aprenentatge.

La primera experiència amb l’EVA va ser a la universitat, quan feia Turisme. Funcionàvem amb un Moodle, una espècie de pàgina web on podíem trobar-hi, ordenat per assignatures, tots els apunts i exercicis. Avui en dia aquest sistema és el més utilitzat en el camp universitari. Crec que és un sistema molt útil, ja que et permet accedir als apunts de classe i penjar activitats des de qualsevol lloc. Centrant-nos en l’aprenentatge de llengües, podria dir que no he après cap llengua de manera virtual, sinó que amb els recursos que ofereix la xarxa he anat ampliant els meus coneixements de les meves llengües.

Pel que fa al meu EPA, podria dir que està format per dos grans grups. El primer grup és el de les pàgines i aplicacions que utilitzo habitualment. Aquí dins hi trobem les xarxes socials com Facebook, Twitter o Instagram, les quals em permeten compartir i interactuar amb altres persones. També hi inclouria les pàgines web de diaris digitals i les pàgines per mirar sèries o pel·lícules. I en l’apartat de l’aprenentatge de llengües hi inclouria diccionaris o blogs. El segon grup és el de les pàgines que visito ocasionalment. Aquí hi trobem pàgines sobre els meus gustos o sobre interaccions externes que fan que el meu EPA es vagi ampliant progressivament. Crec que amb les reflexions dels altres companys i amb el xat que vam fer com a pràctica de l’assignatura puc dir que el meu EPA ja s’ha ampliat.

Penso que és possible aprendre una llengua des de zero a través de la xarxa, sobretot si aquesta és semblant a alguna llengua que ja tenim. Les possibilitats que ens ofereix la xarxa i les noves tecnologies són infinites, però com en tot, hem de ser crítics i saber com utilitzar-les. És molt fàcil trobar excés d’informació, és a dir, la xarxa ens pot infoxicar. És per això que necessitem escollir els recursos adequats i útils i adaptar-los a les nostres necessitats lingüístiques.

Bé, això ha estat tot! Espero que passeu un bon estiu i recordeu dir les coses sense pèls a la llengua!

Recursos didàctics

A continuació us explicaré els diferents recursos que he utilitzat durant els meus anys com a aprenent de llengües. Aquestes activitats eren necessàries per treballar les habilitats receptives i les habilitats productives. Dins del primer grup hi trobem la comprensió oral i la comprensió lectora, i dins del segon grup hi trobem l’expressió oral i l’expressió escrita.

Habilitats receptives

L’exercici més repetit en l’aspecte de la comprensió oral era el famós listening. Els llibres de text tenien exercicis de verdader o fals, d’omplir buits o de relacionar situacions en funció del què sentíem. També era molt habitual treballar cançons i haver de trobar la paraula que faltava en els espais en blanc. Crec que aquest aspecte és un dels més importants, ja que en una situació real no hi podrà haver una bona comunicació si no entenem què ens estan dient.

L’aspecte de la comprensió lectora és el que vaig treballar més a fons. Era molt habitual fer exercicis sobre un petit fragment o una petita lectura. Aquests exercicis podien ser de tipus test o de preguntes adaptades. També recordo que ens feien llegir un llibre cada trimestre. Aquesta activitat era obligatòria i recordo que no era gaire ben rebuda per la resta de la classe. A mi com que sempre m’ha agradat llegir no em desagradava, al contrari. El que potser feia que no llegíssim de la mateixa manera era el fet que hi hagués un examen final que avalués aquella lectura.

Habilitats productives

L’expressió oral ha estat l’aspecte que menys he treballat en totes les llengües que he après. A l’escola no treballàvem aquest aspecte, potser per falta de temps o perquè érem massa alumnes o massa petits. Recordo que un any vam fer una obra de teatre en anglès. Deuria fer quart de primària i l’experiència suposo que va ser molt negativa, potser perquè érem massa petits o no en sabíem prou, però no vam tornar a fer cap activitat similar. Els jocs de rols i diàlegs dirigits els he començat a fer a la universitat i a l’EOI. Trobo que són recursos molt útils perquè necessites comunicar-te en una situació especial. Recordo que els jocs de rol no m’agradaven gaire, ja que fer teatre i en una altra llengua no era la meva activitat predilecta.

   

Pel que fa a l’expressió escrita, sempre hem treballat les formes de les cartes i dels correus, tant formals com informals. Enlloc de repetir cada any les millors tècniques per escriure aquests tipus de text, potser hauria estat millor insistir en altres aspectes com ara la planificació abans d’escriure un text.

Això ja arriba al final! Fins aviat!

Avaluació

Us pensàveu que ens saltaríem aquest apartat? L’avaluació, el moment decisiu que marcarà si l’aprenentatge de l’alumne ha estat suficient o insuficient. O excel·lent, o notable o bé. Paraules que tenim molt presents quan parlem de l’avaluació.

Personalment, l’enfocament d’avaluació que he experimentat ha estat el de l’avaluació sumativa. Aquest mètode consisteix en una qualificació numèrica que determina si l’estudiant ha adquirit o no els coneixements que s’havien marcat i si ha assolit els objectius del curs. En contraposició trobem el mètode de l’avaluació continuada. Aquesta és molt més interessant per a l’alumne, ja que permet a l’aprenent dur un seguiment de la seva evolució i saber en quins aspectes necessita millorar. També permet que la nota final sigui la suma de diferents activitats i que no t’ho juguis tot a un examen. Pensant en els altres mètodes que hem vist a classe, puc dir que també he experimentat l’avaluació criterial i l’avaluació ipsativa. La primera és la que es basa en nivells preestablerts com el MECR. La segona es basa en allò que sabia fer i en allò que no sabia fer abans de començar el curs.

L’experiència amb proves de diagnòstic és bastant recent. Quan vaig entrar a la universitat em van fer una prova d’anglès i una d’alemany per veure quin nivell tenia i a quin grup havia d’anar. Crec que aquestes proves no són gens fiables, ja que em van posar al grup més alt d’alemany i el meu nivell no s’acostava ni de casualitat al dels nadius. Pel que fa als exàmens de competència per tenir un certificat, encara no n’he tingut cap experiència. No hi crec massa en aquests exàmens per tenir un títol que al cap d’uns anys caducarà. Crec que és molt més important poder demostrar el nivell que tens.

Si ens centrem en els instruments d’avaluació, m’adono que he utilitzat tests d’elecció múltiple, proves orals, treballs amb equip, exàmens escrits, tutories i exercicis a classe. Tot i que és un ventall molt ampli, no sé si la varietat tenia com a objectiu aconseguir un bon mètode d’avaluació o simplement perquè hi hagués varietat.

Segurament les avaluacions que he rebut al llarg del meu aprenentatge han estat justes, però crec que en alguns casos no han tingut en compte tota l’evolució i el treball fet, sinó que s’han basat únicament en el resultat final d’un examen. Crec que en un examen no es pot reflectir tot el que s’ha après, i molt menys el treball i el progrés que hi ha hagut. És per això que s’ha de tenir en compte quin mètode d’avaluació s’utilitza. Un cop vistos tots els mètodes, segueixo pensant que l’avaluació continuada és la manera més eficient per determinar l’aprenentatge que ha tingut l’alumne.

Fins aviat!

El meu programa o currículum

Avui us parlaré sobre l’estructura dels cursos que he experimentat, és a dir, els continguts i els objectius d’un curs. A partir de l’aprenentatge de català, castellà, anglès, francès i alemany, veurem quines diferències hi ha entre llengües i les característiques del currículum. Cal remarcar que la gran majoria de cursos seguien fil per randa el que deia el llibre de text. I pobre d’aquell professor que gosés saltar-se una unitat!

En català i castellà el tipus de currículum era gramatical. Recordo que hi havia dues parts ben diferenciades. La primera era la part de gramàtica, dividida en unitats molt específiques. Aquestes unitats seguien un ordre de complexitat, és a dir, anaven del que era més fàcil o més simple al que era més difícil o més complex. La segona part era la de literatura. Aquí hi trobàvem fragments de llibres que havíem d’analitzar o resumir. Recordo que aquesta part era bastant avorrida, ja que els temes i les lectures que hi havia no eren les més interessants per la nostra edat.

Pel que fa a l’anglès, la meva primera llengua estrangera, recordo que el llibre estava dividit en unitats i aquestes en tres blocs. El primer era on trobàvem la gramàtica, explicacions de les normes, exemples i exercicis per fer. El segon bloc tractava la comprensió oral. A cada unitat hi havia algun tema diferent i una història per escoltar. El tercer bloc era el de la producció escrita. Es proposaven temes com ara escriure una carta a algun amic, fer una reclamació o escriure un correu per demanar una feina. Amb el pas dels anys he vist que hi faltava un quart bloc, el de la producció oral.

L’alemany i el francès els podria tractar per igual. Al principi sí que el currículum era més gramatical, però a mesura que han passat els anys i els meus coneixements eren cada cop més elevats, el currículum ha passat a ser més situacional. Ens presentaven situacions en les que ens podíem trobar i a partir d’aquí treballàvem els aspectes que tocaven. A l’EOI el currículum era més nocional-funcional, es basaven més en les nostres necessitats .

Al llarg del meu aprenentatge he pogut experimentar diversos currículums i he pogut veure quin és més útil en cada cas. Crec que al principi sí que es necessita un currículum basat en la gramàtica, però crec que a la vegada s’ha d’anar alternant amb un currículum situacional. Un dels meus handicaps ha estat la producció oral, en anglès, en francès i en alemany. No entenc perquè la comunicació oral es treballa tan poc si és l’element més important a l’hora de comunicar-se amb un parlant d’aquella llengua.

Fins aviat!

Planificació de classes

El tema de la planificació és un aspecte que considero molt important i, pel que he vist fins ara, tinc la sensació que sovint no es porta a terme de la millor manera. En què consisteix la planificació? Per mi és l’adaptació del currículum a la pràctica que es farà a classe, sense perdre de vista les necessitats de l’alumne. No puc assegurar que els meus professors planifiquessin el meu aprenentatge, però si ho van fer no crec que fos de la millor manera possible perquè el record que en tinc no és massa bo.

A l’escola i a l’institut la programació per objectius ha estat l’estrella principal. Puc arribar a entendre que deu ser complicat sortir del guió i innovar, però que any rere any s’hagin de seguir fil per randa els continguts d’un llibre sense tenir en compte altres factors... i que això no passi només en català i castellà, sinó també en anglès!

El mètode deductiu ha estat el més utilitzat en l’aprenentatge de regles de gramàtica. Consisteix en quatre passos que segur que us són molt familiars: explicació de la norma, exemplificació amb casos concrets, aplicació a partir d’exercicis i avaluació. Trobo interessant el mètode inductiu però no recordo haver tingut cap experiència, així que no puc valorar si funciona o no.

En l’aprenentatge d’anglès, francès i alemany, sobretot els dos últims que són els que he estudiat a l’EOI, he comprovat l’eficàcia de l’aprenentatge d’ítems. Dins d’aquest apartat hi trobem la presentació d’ítems, les pràctiques controlades i les pràctiques obertes. Aquestes últimes han estat menys freqüents, però els altres dos aspectes sí que els he experimentat. Trobo necessari que l’aprenent entengui el perquè d’aquella forma, aprengui a utilitzar-la i practiqui. Crec que fan que l’aprenentatge sigui molt més autònom, que l’aprenent estigui motivat i que interioritzi molt millor el que està estudiant.

Hi ha altres tipus de planificació que m’hauria agradat seguir en el meu aprenentatge de llengües. El primer és el de projectes. L’he experimentat en algunes assignatures a la universitat però no d’aprenentatge de llengües. Penso que és complicat però que si es fa bé pot ser molt interessant. I el segon és la Taxonomia de Bloom. No n’havia sentit a parlar i ara que l’hem vist a classe crec que és interessant. Sovint passem d’un nivell a un altre sense haver-lo assolit i això fa que més endavant tinguem mancances.

A l’escola i a l’institut les classes sempre eren individualistes, no es promovia el treball en equip i em passava l’estona escoltant el professor i prenent apunts. El canvi el vaig notar a la universitat i a l’EOI, on la gran majoria d’activitats que es fan són en parelles o grups, és a dir, cooperativistes. Crec que aquesta segona opció és més adequada, sobretot si parlem d’aprenentatge de llengües, perquè fa que les classes siguin més actives.

Fins aviat!

Les meves metodologies

Durant tots els meus anys com a aprenent de llengües he experimentat diversos mètodes. Abans no coneixia les diferències ni els noms de cada mètode, però sí que m’adonava que en algunes llengües i en alguns llocs concrets treballava de diferents maneres. Avui, i després d’haver-ho vist a classe, intentaré classificar les metodologies que he experimentat com a aprenent.

El mètode més habitual ha estat el de gramàtica-traducció, sobretot en català i castellà, ja que l’ensenyament es basava en aprendre les normes bàsiques de gramàtica. En anglès també he experimentat aquest mètode, ja que la traducció era un element molt important en els primers anys d’aprenentatge d’aquesta llengua. A més, els professors no eren nadius i s’agafaven als manuals. En aquest cas en tinc un mal record, ja que ho trobava repetitiu i sempre fèiem els mateixos exercicis.

El mètode directe dóna molta importància a la llengua que s’estudia i per això rebutja la llengua materna a la classe i no hi ha traduccions. Aquest mètode és el que he experimentat a l’EOI amb el francès i l’alemany, tot i que ha aparegut en cursos més avançats, ja que en els primers cursos es combinava amb el de gramàtica-traducció. Aquest mètode el podríem relacionar amb l’enfocament oral i situacional, ja que també utilitza la llengua meta a classe i es treballen situacions per practicar l’oral. Aquestes dues metodologies també les he viscut a la universitat amb l’anglès i l’alemany i en tinc un bon record.

Una altra metodologia és la immersió lingüística. L’experiència que vaig tenir fa dos anys va ser molt interessant, ja que l’alemany va passar a ser la llengua de comunicació i la llengua de l’entorn. De totes les metodologies aquesta és la que més m’ha servit i la que trobo més adequada per aprendre una llengua. Fins que no et trobes en situacions on és imprescindible fer servir la llengua en qüestió no fas el pas endavant, ja que a classe sempre acabes utilitzant la llengua materna quan no entens alguna cosa. És per això que recomano a tothom que vulgui aprendre bé una llengua que faci una immersió lingüística i com més llarga millor.

Fins aviat!

Teories psicològiques

Avui toca parlar de les teories psicològiques. De la mateixa manera que mai m’havia plantejat quins teories lingüístiques havia seguit, tampoc m’he plantejat mai quines teories psicològiques he experimentat al llarg de la meva vida. Però un cop vistes a classe crec que podré fer una exploració a fons de com ha estat aquest procés.

La primera teoria que vaig experimentar va ser la del conductivisme. Com bé indica el seu nom, està basada en la conducta, en petits estímuls per tal d’adquirir uns hàbits. Això ho he viscut en l’aprenentatge del català, castellà i anglès, sobretot els primers anys, quan els exercicis que fèiem eren repeticions d’estructures i memorització. Potser per la passivitat que té l’aprenent trobo que és un mètode molt avorrit i els records que en tinc no són massa bons. D’aquest mètode en recordo dos exemples molt clars. El primer són els dictats. Quan fèiem una falta d’ortografia havíem d’escriure correctament la paraula fins a deu, vint o trenta cops. Al següent dictat la podies tornar a escriure malament perquè no t’havien explicat el perquè de l’error. Potser per aquest avorriment i mandra d’haver d’escriure tants cops una paraula i que no hi trobés cap utilitat van fer que comencés a no fer faltes d’ortografia. En una altra cosa potser no, però en aquest aspecte sempre he estat dels millors de la classe. El segon exemple és el dels verbs irregulars d’anglès. Trobava molt avorrit haver de memoritzar les tres columnes, però al final de tant insistir me les vaig aprendre. La paraula “avorrit” és la que més es repeteix, però també m’adono que al final aquest mètode ha estat útil.

Una altra teoria que he seguit ha estat la del cognitivisme. A diferència del mètode anterior, aquí l’aprenent és més actiu i el procés de reflexió és bàsic. Un exemple és el d’aprendre a llegir i escriure. Aquesta teoria l’he viscut quan era més gran, a l’institut i a la universitat i també amb les tres primeres llengües, el català, el castellà i l’anglès.

La teoria de l’humanisme és la que he viscut a l’EOI amb l’aprenentatge del francès i de l’alemany. Ha estat amb la que millor m’ho he passat, ja que es basa en un aprenentatge cooperatiu i on es poden fer activitats més interessants i que trenquen amb la dinàmica avorrida que hem fet des de sempre. Els jocs de rol i les simulacions que fèiem a classe sempre eren divertides i fomentava les relacions amb els companys. Aquesta interacció a l’aula feia que la motivació per aquella llengua augmentés. La teoria del constructivisme també la podríem encasellar en aquest apartat, tot i que crec que és la que ha tingut menys importància en el meu aprenentatge.

Segueixo pensant el mateix que pensava amb les teories lingüístiques. Crec que no és possible aprendre una llengua només amb una d’aquestes teories i penso que hauríem de barrejar-les i agafar el millor de cada una. D’aquesta manera es podrien combinar i no avorriríem una llengua com em va passar a mi quan era petit.

Fins aviat!